La inflamació és la manera de manifestar-se de moltes malalties. La resposta inflamatòria es dóna en teixits vascularitzats i apareix amb la finalitat defensiva d’aïllar i destruir l’agent perjudicial, així com de reparar el teixit o l’òrgan afectat. En medicina a la inflamació se li afegeix el sufix -itis (faringitis, laringitis, prostatitis...).

Bàsicament el procés inflamatori es produeix per l’alliberament d’unes substàncies anomenades prostaglandines, que normalment es troben emmagatzemades a gairebé totes les cèl·lules del nostre cos. Quan un factor agressiu ataca el cos les prostaglandines s’alliberen com a mitjà de defensa, i es presenta el quadre típic d’inflamació, amb inflor de la part afectada, envermelliment i dolor.

L’efecte d’acció de tots els antiinflamatoris és el de controlar el procés inflamatori que el nostre propi cos està desenvolupant com un mecanisme de defensa davant d’un factor agressiu conegut o desconegut.

Els agents causants poden ser múltiples

• agents vius: bacteris, virus, paràsits, fongs...

• agents físics: radiacions, fred, calor, ultraviolats...

• agents químics: verins, toxines...

• i també traumatismes i cossos estranys o alteracions vasculars o immunitàries, entre d’altres.

Actualment hi ha una gran varietat de fàrmacs antiinflamatoris, encara que cap no està totalment exempt d’efectes secundaris.

El seu efecte d’acció depèn de la dosi d’inici i també de la resposta del pacient al fàrmac. No sempre una major dosis és proporcional a un major efecte, i mai s’ha de seguir un tractament llarg sense la supervisió directa d’un professional de la medicina, que és qui sospesarà els riscos/beneficis de l’ús de l’antiinflamatori prescrit.

Els antiinflamatoris, pel seu efecte d’acció, calmen el dolor de la inflamació i fins i tot alguns arriben a baixar la febre, però no és recomanable usar un antiinflamatori per controlar la febre. En determinats pacients, especialment en nens menors d’un any i en gent gran, no sempre és el medicament de primera elecció, sinó que és millor començar amb un analgèsic.

En conclusió, pels seus efectes col·laterals, cal evitar l’automedicació. Ha de ser el metge qui indiqui l’ús d’aquest fàrmac i el que determini l’oportunitat, la dosi i el temps que s’usarà l’antiinflamatori escollit. D’aquesta manera no interferirà amb l’acció protectora que les pròpies prostaglandines exerceixen en tot el cos humà. Cal recordar que l’abús d’antiinflamatoris automedicats és la primera causa de gastritis en tot el món.