|
|
Abús
de tranquil·lizants i risc d'addicció
Quan
parlem de la dependència a determinades substàncies, moltes vegades no
tenim en compte que hi ha fàrmacs que utilitzats
de forma desproporcionada, fora de context i sense un control
regular i estricte, poden causar un procés addictiu
important i difícil de controlar.
Aquest
és el cas de molts psicofàrmacs, medicaments
utilitzats per donar resposta a problemes psicològics
i de conducta, com els ansiolítics
i els hipnòtics.
Cada
vegada hi ha més gent que, a causa d'un ritme de vida accelerat, a l'acumulació
de tensions i a la mala canalització d'expectatives i sentiments, pot
desencadenar processos importants d'ansietat,
insomni i estrès.
La
resposta a aquesta sensació de malestar psicològic és, molt sovint, la
medicació. En aquests casos, els fàrmacs
són una ajuda, un coixí per canalitzar un problema psicològic: ajuden
a regular determinats neurotransmissors, i la resposta a aquesta acció
és una millora substancial dels símptomes negatius que percep l'afectat.
Ara
bé, des de fa temps es detecta que una sèrie d'elements creen un problema
que cada vegada s'agreuja més:
- La prescripció
de psicofàrmacs ha d'anar acompanyada d'un tractament
psicològic addicional. Si no es troba la veritable causa
del problema, es difícil que s'arribi a una solució, i tampoc hi haurà
la possibilitat d'eliminar la presa del fàrmac (la finalitat del qual
és l'estabilització transitòria del problema, no la medicació crònica).
- La
pressió per part dels pacients
cap als prescriptors obliga en molts casos a decidir la presa
d'un determinat fàrmac com la primera acció a emprendre.
- L'adequació
de la posologia per part del pacient, segons la seva percepció subjectiva
del problema, és una de les causes per les quals molts pacients prenen
una dosi de medicament superior a la recomanada.
- En molts
casos, els efectes secundaris es poden confondre
amb els símptomes de la pròpia malaltia, i per tant disminueix
la possibilitat d'adequar-hi el tractament o la posologia.
- Molts
psicofàrmacs provoquen dependència psicològica i física,
i aquest fet (que no ha de ser preocupant si el pacient necessita de
debò prendre el medicament) obliga que, quan s'hagi de retirar el fàrmac
(perquè l'afectat ja no el necessiti), la retirada
hagi de ser lenta i progressiva, per evitar possibles recaigudes
i el famós "efecte rebot", que no és més que la percepció dels símptomes
negatius que tenia el pacient abans d'iniciar el tractament. En els
casos que el pacient decideix, pel seu compte, prendre una
dosi més elevada de fàrmac, la retirada serà més difícil i complexa.
- El tema
de l'automedicació és un altre element
que cal valorar. En el cas dels psicofàrmacs,
l'automedicació (que inclou també la recomanació a un familiar
o amic d'un fàrmac que a nosaltres ens havia funcionat en un moment
determinat) encara pot ser més greu,
tant pels efectes que pot causar com per les possibles interaccions
amb altres medicaments que s'estiguin prenent.
Consells:
- Evitem
sempre l'automedicació. No prenguem mai un fàrmac d'aquestes característiques
sense el control i assessorament de l'especialista. Consultem-lo quan
tinguem un problema d'ansietat, insomni, depressió o qualsevol altre
problema psicològic.
- No barregem
els psicofàrmacs amb alcohol ni altres drogues.
- No augmentem
mai la dosi del fàrmac, ni suspenguem de cop el tractament pel nostre
compte.
- És important
tenir paciència i creure fermament en els especialistes. No els pressionem
si no ens prescriuen ràpidament un fàrmac; de vegades hi ha mesures
i tractaments intermedis que ajuden a millorar la simptomatologia i
la problemàtica sense necessitat de l'administració immediata d'un psicofàrmac.
|