|
|
|
|
Un
papir escrit el 1553 abans de Crist és el primer document,
que coneguem, que parla de la diabetis. El va descobrir l'arqueòleg
alemany Ehers a Luxor. S'hi descriuen els símptomes
precisos igual que es fa ara, i es recomana greix de vedella, cervesa,
fulles de menta i sang d'hipopòtam per tractar la diabetis.
|
|
|
A l'Orient,
el metge hindú Susruta, al segle V aC, va reconèixer
els mateixos símptomes i va denominar la malaltia el mal
"dels rics", perquè s'associava a persones riques, les
quals acostumaven a menjar dolços i arròs.
Els metges xinesos havien observat que l'orina de les persones
que presentaven els símptomes era dolça.
|
|
|
A
Grècia, l'any 70 (segle I), després de
descriure's els símptomes, es va qualificar la malaltia com
"un sifó que buida l'organisme".
|
|
|
Durant
l'Edat Mitjana, a Occident, es van arxivar els coneixements
en biblioteques, i no es va avançar gaire. Els àrabs,
en canvi, tenen en Avicenna un investigador que escriu tractats
que són lectura obligada a les escoles de medicina de l'Àsia
i d'Europa.
|
|
|
Paracels,
al segle XV, va afirmar que calia tractar l'anomalia amb medicaments.
|
|
|
Tastant
l'orina, Willis, un metge anglès del segle
XV, va distingir els dos tipus de diabetis. Considerant el sabor
dolç de l'orina, anomena la malaltia diabetis "mellitus",
que significa "mel" en llatí.
|
|
|
Al
segle XX, el francès Claude Bernard descobreix
que el que mengem es transforma en glucosa, que passa al fetge,
on es converteix en glucogen, i torna a convertir-se en glucosa. Aquest
és el procés que necessita la concentració constant
de sucre a la sang.
|
|
|
El
1889, Vöm Merring i Minkokski van experimentar
amb gossos, descobrint que el pàncrees era el responsable
de tot.
|
|
|
A la
segona meitat del segle XX ja se sabia del tot segur que
el pàncrees era el responsable de la diabetis.
|
 |
Encara
ara, la insulina, la dieta, l'educació i l’exercici
són els pilars fonamentals per a un bon control de la diabetis. |
|
