Actualment, els tractaments del càncer de mama són menys agressius i més ben tolerats que fa uns anys; tot i així, convé conèixer les possibles complicacions i limitacions pròpies dels tractaments, per poder-les evitar, o bé per controlar-les millor.

Després d’una intervenció quirúrgica conservadora, es poden tenir dues cicatrius: una a la mama i l'altra a l'axil·la (aquesta darrera, en cas que s’hagin extirpat ganglis). Com passa amb altres intervencions quirúrgiques, la ferida es pot infectar, o poden aparèixer petits hematomes.

Tant en el cas de la cirurgia conservadora com en el de la radical, les complicacions acostumen a presentar-se al llarg dels quinze dies següents a la intervenció quirúrgica, i les controla el cirurgià. Més tard, la ferida i les zones properes poden notar-se insensibles i tibants, la qual cosa dificultarà temporalment la mobilitat del braç.

Quan s’han extirpat els ganglis limfàtics de l’axil·la, la circulació limfàtica és més lenta. Això fa que la limfa s’acumuli al braç i a la mà del costat operat, provocant una inflamació que s’anomena limfedema. Cal protegir-se el braç i la mà afectats de possibles ferides, talls, esgarrapades, cremades i picades, i consultar amb el metge si apareix algun signe d’infecció a la zona. És aconsellable, també, no carregar pesos amb el braç del costat operat, i que totes les extraccions de sang o aplicacions de medicaments per via endovenosa es facin a l’altre braç.

Els aparells actuals de radioteràpia són de gran potència i d’una acció molt localitzada i selectiva sobre la zona que es vol irradiar, i permeten aplicacions breus i d’efectes habitualment ben tolerats. Els tractaments poden durar entre quatre i sis setmanes.

L’efecte secundari més freqüent és el cansament. Una combinació raonable i personalitzada de descans i activitat física és la millor solució per conviure amb aquest trastorn, que desapareix poc després d’acabar les sessions de radioteràpia.

També es poden produir canvis a la pell de la zona tractada, com vermellors i picors. El millor és fer servir peces de vestir amples i de cotó, i airejar la zona: són les millors solucions per atenuar aquest efecte.

Els efectes secundaris de la quimioteràpia varien d’una dona a una altra, i depenen dels fàrmacs que li són administrats. En general, la quimioteràpia afecta les cèl·lules de divisió ràpida, com ara les cèl·lules sanguínies, els folicles dels pèls i les cèl·lules del tub digestiu. És per això que els efectes secundaris més comuns són la pèrdua de cabells, la disminució de la gana, les nàusees, els vòmits, les diarrees, les úlceres a la boca i la conjuntivitis. La quimioteràpia pot alterar transitòriament el sentit del gust dels aliments, i produir sensibilitat a les olors. Si la dona afectada encara té la regla, aquesta se li pot retirar durant els mesos de tractament.

Un altre efecte secundari important pot ser la disminució dels glòbuls blancs de la sang, la qual cosa pot produir febre alta i una més gran propensió a patir malalties infeccioses. La major part d'aquests efectes són de curta durada, i actualment es poden controlar mitjançant medicació complementària. Totes aquestes molèsties desapareixen un cop finalitzat el tractament i, a vegades, durant els períodes de recuperació entre un cicle de quimioteràpia i el següent.

El tractament hormonal més estès és el Tamoxifè, que bloqueja la utilització d’estrògens però no la seva producció. En general, és un tractament de llarga durada que es tolera força bé. Els efectes secundaris més comuns s’assemblen als de la menopausa: sufocacions, irregularitats en la menstruació i sequedat vaginal. En casos excepcionals, el Tamoxifè pot produir trastorns de la circulació venosa, especialment a les cames.