|
|
Estar
ben informada, conèixer la malaltia i les possibilitats de curació
és un gran ajut, però hi ha moltes decisions que tenen a
veure amb la qualitat de vida, i que únicament la dona afectada
pot prendre.
Per exemple: donar-se temps a si mateixa, copsar en el dia a dia la diferència
entre fer les coses i anar sobrecarregada, i desenvolupar tots els aspectes
de la pròpia manera de ser que no estan afectats per la malaltia.
Perquè una cosa és estar malalta, i una altra que la malaltia
esdevingui el centre de la vida.
|
|
|
Vulnerabilitat
i falta d’energia:
És
molt probable que la dona se senti més vulnerable, i que els tractaments
li hagin deixat la sensació que no tindrà prou energia per
arribar a tot el que voldria. També és molt normal que se
senti afligida pel que ha perdut. El desànim ens fa considerar
el temps d’una manera diferent. Sovint es té la impressió
que el temps s’ha detingut, i d’altres vegades sembla que es
perllonga i es torna interminable. En aquests casos, no serveixen els
rellotges corrents.
|
|
|
Superar
la tristor:
Un
dels aspectes crucials per superar la pena és concedir-se a una
mateixa el temps que calgui, sense presses, ja que únicament es
podrà anar endavant si s’ha pogut viure el dolor com calia
i a la manera de cadascuna. Ningú ens podrà estalviar tenir
l’experiència de trobar-se perduda i buscar la sortida. Però,
a vegades, curiosament, la malaltia permet simplificar la vida, fer-la
més espaiosa, més lleugera. Es tindrà l’oportunitat
de deixar de banda compromisos familiars i laborals de dubtosa utilitat,
que potser ens feien sentir atrapades, i ens podrem concentrar en un present
incomparablement més fructífer.
|
|
|
El
ritme de vida:
Més que mai, la dona marcarà
el ritme de la seva vida. Si es té una feina, cal tornar-hi tan
aviat com s’estigui en condicions. Serà bo combinar les responsabilitats
que donen sentit a la vida amb l’oci i les gratificacions que proporcionen
tranquil·litat i goig; alternar l’activitat i el repòs,
el temps de trobar-se amb gent i les estones d’estar sola, ja que
ben segur que caldrà temps per viure creativament; convertir part
de les preocupacions en preguntes a fer-li al metge, o en propostes i
pistes de com volem ser ajudades per família, amics i companys
de feina.
Cal
recordar que es pot recórrer a l’experiència d’altres
dones afectades, que estan organitzades a les associacions i grups
d’ajuda mútua. Elles ens ajudaran a desprendre’ns
d’allò que no es pot recuperar, i a sentir-nos escoltades,
respectades, compreses i reafirmades. |
|
 |
|
